Hablando de Salud Mental : junio 2019

Això era una vegada, fa molt de temps, quan els sorolls dels motors encara no s'escoltaven per la Vall d'Albaida, hi vivia en un poble de la comarca un xiquet anomenat Fedriquet.

Fedriquet era un xiquet d'uns 7 anys, flac com un fideu, espavilat i molt somiador. Quasi tot l'any solia vestir uns pantalons curts i una camisa blanca de botons, però a vegades, als mesos d'hivern, se'l podia veure amb un jupetí ple de pedaços. Era fill d'un pobre llaurador que havia esdevingut vidu pocs anys abans. Aquest, en Joan, era un home de mitjana edat, prim i alt, amb la pell fosca i clavillada per la dura feina al camp, sobrevivia com podia compaginant el cultiu d'unes poques oliveres heretades i els jornals fets per als llauradors rics del poble.

Els dos vivien soles en una caseta al carrer les Eres, aquesta era tan estreta que en Joan allargant els braços quasi aconseguia tocar les dues parets que mesurava d'ample. En entrar, el primer que t'adonaves era que el sòl era de terrer, un poc més avant a la dreta es podia veure una escala estreta i escarida que pujava fins a la primera planta, allí hi havia les dues habitacions on dormien els habitants. En la segona porxada, avançant un poc més, es trobava la llar que amb el seu foc donava vida al precari edifici.

Bé doncs així i tot, amb aquestes condicions, Fedriquet era feliç. Aviat, al matí, s'alçava lleganyós per anar a l'escola, després dinava amb molta gana el que son pare li fera i marxava corrents a jugar pel llavador de la Font Vella o els bancals del terme, sempre sense perdre de vista l'estirat campanar. Hi havia vegades que li tocava fer algun treball de poca rellevància per ajudar en casa, com podia ser agafar herba per als conills o fer llenya, i mentre, si podia que ningú no el veiés, collia un bon grapat de cireres del bancal del tio Canyet i se les menjava assaborint-les com si foren delícies llamineres.

A poc a poc passaven els dies i prompte va arribar Agost i amb ell també la fira. El segon dia del mes el poble s'engalanava per rebre la fireta amb tot un seguit de paradetes. Allí s'hi podia trobar una gran varietat de menjars, bèsties i andròmines poc normals per aquelles contrades. Heu de saber que per a Fedriquet aquesta data era molt important, ja que per un dia el pare li donava un quinzet (1 quinzet era 25 cèntims de pesseta) amb uns gallets (1 gallet era 5 cèntims de pesseta) i ell es passejava per les parades de la plaça del campanar, imaginant, triant, fent càlculs i decidint en què gastar les poques monedes que posseïa... mira que n'és de difícil decidir en estos casos!!!

En eixe moment començà la història, i és que d'entre tots aquells objectes i animals hi veié com en un miratge un estrany artefacte de llauna que simulava un ximpanzé. Aquesta joguina tenia a l'interior un mecanisme que feia com si toqués un xicotet tabalet. Des d'aquell moment el cap del Fedriquet ja no podria deixar de pensar amb aquell meravellós objecte, en podríem dir que s'havia enamorat de cop. Ell sabia que era impossible comprar, amb els gairebé 50 cèntims que tenia, una joguina com aquella. Tot i això pensà que pot ser si aconseguia convèncer al pare, en un futur no molt llunyà eixe somni es compliria.

La nit era calorosa i l'entrada estava fosca, sols al final de l'estret passadís es podia intuir l'ombra de son pare encorbat davant la llar, estava acabant de torrar unes sardines que olien com un dimoni. L'innocent xiquet entrà a casa amb el cap ple de pardals, ja portava una bona estona rumiant la forma en què li plantejaria a son pare la idea de comprar un aparell tan car. Fou en eixe moment quan decidí comentar-li de colp la il·lusió que li faria tenir aquella joguina, com de cura tindria i que ja no li demanaria res més a la vida. La cara del Joan dibuixà un gest de tristesa quan comprengué que, tot i voler-ho amb l'ànima, no podia permetre's el luxe de gastar tants diners amb una cosa tan poc útil. Tot i això no pogué dir-li la veritat, soles aconseguí pronunciar unes paraules, -a la fira de Xàtiva-. La fireta ja havia marxat del poble però per la mare déu d'Agost hi havia una gran fira a la ciutat de Xàtiva, allí li compraria l'aparell que tant anhelava.

Els dies passaven i en Joan cercava la forma de deslliurar-se de la promesa. Un bon dia, a la serra, de tornada al poble i mentre veia pondre's el sol per un horitzó rogenc, escoltà com uns plors. Entre els matolls es trobava un gos malferit i indefens que de no ser rescatat estaria condemnat a un trist futur. Al final se li va ocórrer que aquell animaló, brut i ple de puces, podria resultar la solució al seu problema i l'agafà amb l'esperança que amb la novetat el Fedriquet s'oblidaria de la maleïda joguina.

Al principi a Fedriquet no li feia massa gràcia el nou membre de la família però prompte la tendresa de l'animal l'acabà conquerint i al final esdevingueren dos amics pràcticament inseparables. Espurna, que així li acabaren posant, era una gossa xarnega valenciana molt activa, amb pelatge curt i de color blanc amb unes taques marrons que li recorrien el llom de dalt a baix, era àgil i de constitució esvelta, amb unes potes llargues i fornides. Els dos passaven dia i nit junts, solien eixir cap al pla del poble, als bancals de terra blanca on els marges estaven farcits pels caus dels conills. Allí l'infant disfrutava d'allò més veient com l'Espurna corria darrere els conills amb una velocitat vertiginosa. Al principi tan sols els perseguia però prompte es descobrí amb ella un gran instint per arraconar i atrapar les pobres bestioles que es posaven al seu davant, amb el temps acabaria sent una gran caçadora.

Al seu ritme el temps anava transcorrent sense pena ni glòria i la fira de Xàtiva s'apropava. Fedriquet encara s'adormia totes les nits pensant amb aquella meravellosa joguina, com li donava corda i es movia màgicament. En Joan per la seua part ja havia rebut notícies de l'habilitat d'Espurna per a la caça, ja que al casino del poble li havien arribat a oferir ni més ni menys que 500 pts per l'animal. Amb eixos diners no soles podria comprar la joguina per la qual tants mals de cap havia passat, sinó que encara sobraria per tapar alguns forats i així viure més desassossegats.

Era poqueta nit i seguts a la porta de casa, Joan, Fedriquet i l'Espurna miraven de traure's la calor com podien. Faltaven uns dies per la fira de Xàtiva i Joan decidí plantejar-li al fill la notícia. El cor del menut féu un tomb quan sentí que potser s'hauria d'acomiadar de la companya, mirà els ulls foscos de l'animal i mentre recordava els moments passats, començà a regalimar llàgrimes per les galtes. Fou llavors quan s'adonà del poc valor que ara tenia aquella joguina, nit tots els diners del món podrien comprar l'amor que sentia per l'Espurna. En aquell moment en Joan va comprendre que si bé no podia donar-li al fill tots els luxes que voldria, esta vegada no li podia llevar el gran regal que una amistat incondicional significava.

Així al final la fira se n'anà i Fedriquet es quedà amb la seua estimada companya i una gran lliçó. I esque encara que alguns s'encaboten en el contrari molt sovint el més important no són els diners ni els grans luxes que l'acompanyen sinó allò que se sent al cor quan quelcom t'estima.

Rubén Benavent

Text premiat pels "Premis Sambori". Segon premi en la categoria de Formació de Persones Adultes i Escoles Oficials d'Idiomes.

Páginas

jueves, 27 de junio de 2019

Clínica, reforma psiquiátrica y salud colectiva

Clientes, diagnosticados o activistas: opciones para la recuperación laboral

Programas de continuidad de cuidados y Rehabilitación Psicosocial

DEL MANICOMIO AL ÁREA DE SALUD

LA SALUD MENTAL COMUNITARIA

Cohabitar la diferencia

jueves, 20 de junio de 2019

En Fedriquet, l'Espurna i el ximpanzé.