Quan tens una malaltia mental no
saps si comunicar-ho o no a la persona que estàs coneguent fora del àmbit del
CRIS. Aquesta situació et pot paralitzar per la possible reacció que puguen
tenir els demés, bàsicament per por al rebuig. I et pot conduir a decidir no
dir-ho i a no actuar. És un problema doble perquè per un costat tems la
resposta i per l’altre, el fet de callar-t‘ho suposa no poder dir com et sents.
I el que és més, pots desistir de continuar coneguent a gent i acabar tancant-te
sobre tu mateix.
Moltes vegades no saps què passa,
no entens perquè la cosa no qualla i pot ser siga per no contar com et sents, a
quin tipus de centre vas, ja que de moment és l’activitat que realitzes o perquè
penses que la resposta va a ser negativa per part dels demés. Imagines
contestacions on el que prioritza és la sorpresa, la risa nerviosa o tonta,
pensaments infantils sobre tu; i tu, en eixos moments, creus que l’altra
persona està pensant en que imminentment vas a realitzar i perpetrar una
malifeta o que vas a fer una bogeria, és a dir que el que vas a rebre en
definitiva és discriminació.
Aquestes malalties que no estan
compreses et poden aïllar. Sentir que la teua malaltia crea confusió i suposa
maldat per als altres et fa sentir ràbia, pots arribar inclús a pensar que eres
mala companyia, erròniament clar. A tot açò contribueix l’estigmatització dels
mitjans de comunicació que s’estenen per
tota la població però sobretot el sentiment de vergonya degut a la distorsió
que se’n fa de les malalties mentals; associant malaltia amb criminalitat o
successos reprotxables.
Quan una persona li ho diu a la
seua possible parella hi ha tantes possibles respostes com de diversa és la
societat. En el cas de les respostes comprensives i encoratjadores trobe, per
la meua pròpia experiència, que el dir-ho també m’ha portat al final de la
relació, en eixe moment la teua “parella” ho comenta amb tu perquè es queda bé
però... no es va a més. I el regust que se’t queda és de que t’han pres pel pito
del sereno com aquell que diu. Dius com et sents i et responen que lo important
és sentir-te bé, de primeres sembla que la malaltia no és una cosa que importe
però en realitat si que importa ja que notes com poc a poc hi ha un
distanciament amb la persona. Els altres continuen amb la seva vida, prolonguen
o eviten quedar, no et responen ja ni als missatges, d’aquesta manera comences
a notar el rebuig i la desconfiança i penses que serà una cosa passatgera i que
quan passe el temps ja es vorà, però normalment acaba trencant-se la relació.
Des del meu punt de vista no és
necessari dir-ho només coneixes a la persona, caldria esperar a tenir més
confiança i saber que eixa persona t’estima. Quan portes un tractament i estàs
bé, si en algun moment tens una crisi, tan sols has de seguir el tractament ja
que no tens perquè tindre una recaiguda de nou. És com el que és diabètic,
porta la seua medicació i pot fer vida normal. Si no consumeixes drogues i
alcohol i segueixes la medicació no hi ha problema. Pots sentir-te nerviós/sa o
estressat/da però igual que qualsevol persona. La vida és per a tots igual i no
hi ha de desistir de conèixer algú. Som persones normals i, això ens ha
d’encoratjar a ser més positius i a creure més en nosaltres mateixos.
Com a conclusió m’agradaria dir
que a l’hora de conèixer algú, si la resposta és negativa el problema no el
tens tu, el té l’altre. També si passa això ens demostra la qualitat de persona
amb la que estàvem tractant que, pot ser, no ens interesse tant com es pensàvem.
Sí que cal dir que mereixen un
reconeixement i agraïment la gent que sí que t’accepta sense prejudicis, perquè
t’ajuda a integrar-te i sobretot a sentir-te com un més de la societat.
TALLER DE PERIODISME
DEL CRIS
